Bono, d’influencer socialista a aparell ortopèdic contra el progrés

Cambó deia el 1930 que Espanya estava a mig fer intentant imposar el procés castellanitzant de tot el territori de l’Estat. Han passat uns quants anys des de que Francesc Cambó va publicar Per la concòrdia a la llibreria Catalònia de Barcelona. Però l’ideal col·lectiu difús de que se serveix José Bono, ex moltes coses i també ex ministre de Defensa no convenç.

Sembla que Bono, és orteguià, doncs somia amb la vertebració d’Espanya quees desvertebra cada dia més. El més curiós és que ara digui que això de les autonomies sota la fórmula de “cafè para todos” va ser una exigència dels  militars sempre a punt llavors per  un “alzamiento”. La pregunta és per què ho va consentir i no es va rebel·lar, ell que diu que va lluitar contra el franquisme i bla, bla, bla.

La gran idea per vertebrar millor Espanya per Bono és impedir que Catalunya marxi. Per això proposa fer un referèndum a escala “nacional” amb la confiança de que els espanyols votaran en contra de la independència de Catalunya. Pretén que Espanya s’alci contra Catalunya amb l’arma del vot.

Dissimula la seva hostilitat a la causa catalana  amb un somriure de circumstàncies. Tenir càrrecs l’ha après a  posar cara de simpàtic encara que pensi el contrari. Quan es va ficar amb TV3 al final de l’entrevista al programa FAQS, no va dissimular prou bé la seva hostilitat envers el mitjà català. S’ho podia haver estalviat. Poc diplomàtic.

La seva carrera política no està absenta d’escàndols heretats del PP: La retirada de les tropes d’Irak, la venda de vaixells a Venezuela,  l’accident del Yak 42, la destitució del Tinent General Mena per les seves manifestacions contra l’Estatut català de 2006.

Però en conclusió la seva feina era tapar realitats i aturar amenaces contra el govern socialista. També s’ha parlat de les franquícies de botigues TOUS que va aconseguir la seva família, amb Influències o per interès dels Tous?  Això no ho explica.

Va ser professor de dret polític a Madrid el 1972. Temps difícils en els que els no addictes al règim no tenien cap possibilitat d’accedir al professorat universitari. Sembla estrany, però un cert passat falangista el devia protegir.  Això de la unitat d’Espanya que defensa té doncs un fonament familiar per el personatge.

El que més sorprèn és que vagi defensant la decència de Chaves i Griñan.  Ens costaria creure que l’indecent fos el tribunal que els ha condemnat. 680 milions d’euros no desapareixen de la comptabilitat d’una Comunitat Autònoma com el conill al barret del mag.

En resum, aquest polític socialista espanyol, no s’ha assabentat de que Catalunya fa molts anys que el problema català és la nota més viva de la política espanyola. En el món modern, el problema català ha sigut la preocupació constant de tots els governants espanyols, explicava Francesc Cambó en la seva conferència del gener de 1923 a l’Associació Catalanista de la Barceloneta.

No els ha interessat mai als governs espanyols una solució a la qüestió catalana esdevinguda el cas dels catalans, ni creen un ambient favorable a trobar solucions. En la seva ignorància no els convé recordar que fou Catalunya qui impulsà la adopció del sufragi universal a Espanya.

Pensar que es pot suprimir el problema condemnant com delinqüents   i empresonant els capdavanters polítics catalans, és viure en la ficció de la unitat forçada que Catalunya pateix des de 1714.

La realitat catalana és molt més dels discursos, els manifestos i les concentracions de protesta i les campanyes parlamentàries en les que es derrota els partits monàrquics espanyols. L’ànima catalana, el fet diferencial català, el dret a la diversitat davant la cultura castellana i el fervor monàrquic.

Aquest personatge, no vol reconèixer a més que Catalunya viu obligatòriament sotmesa a la desigualtat en el tracte fiscal. 16.000 milions d’euros són molts diners que Catalunya necessita per assegurar el benestar de la ciutadania. Espanya no vol, els arreplega i se’ls queda.

No li entra que pràcticament la meitat dels espanyols acceptin que Catalunya s’independitzi si guanya la independència en un referèndum d’autodeterminació a Catalunya.

Bono sap que l’independentisme no està en crisi, malgrat els esclats de certs radicalismes. No vol veure que l’independentisme creix a Catalunya en extensió i en profunditat com ara diria Francesc Cambó.